Primàries, tercer front obert
La candidatura de Toni Gaspar a les eleccions primàries de 2014 no va sorprendre Ximo Puig i és que als dos els unia una llarga història.
En el congrés a la província de València del 23 de juny de 2012 l'alcalde de Faura es va atrevir a presentar una candidatura alternativa a la del candidat oficial José Luis Ábalos a la Secretaria Provincial del PSPV. Aquesta eixida no va agradar gens a la cúpula perquè Puig ja tenia un pla i aquest consistia en la victòria d'Ábalos que després hauria de recolzar al candidat a l'alcaldia de València, Joan Calabuig. Tant poc li va agradar que, després de què Gaspar perguera contra Ábalos per un 9% de diferència en els vots, ràpidament la direcció socialista va convocar una executiva nacional per a substituir a Gaspar, en el seu càrrec de portaveu de la Diputació de València, i col·locar a José Manuel Orengo.
Tercer front obert. La decisió va incrementar la tensió en les files dels socialistes i provocà que cinc dels deu diputats provincials (Ramon Marí, Eva Sanz, Bartolomé Nofuentes, Josep Lluís de la Piedad i el mateix Gaspar) abandonaren la reunió perquè no entenien la destitució de Gaspar ni tampoc que no se'ls deixara proposar a cap altra persona que no fora Orengo. Així i tot, la direcció del PSPV va procedir i creà la nova directiva.
Arriba gener de 2014 i el de Faura veu de nou la seua oportunitat per a referenciar-se. Mentre l'únic candidat semblava Puig, apareix Gaspar i s'enceten les primeres primàries obertes d'una federació del PSOE a tot l'estat espanyol. El motiu per a presentar-se: un projecte alternatiu, la regeneració. En clara al·lusió al passat lermista del seu opositor Ximo Puig, Toni Gaspar planteja una campanya que, segons ell, passa per «mirar cap endavant, al 2015, i no al 83 ni cap als últims trenta anys de la nostra història».
Comença la campanya i la guerra de titulars també:
«El candidato debe ser quien conecte más con los ciudadanos, no el que más controle el partido», Toni Gaspar
En la mateixa línia, l'alcalde de Palomar, defensor de Gaspar, publica un cartell en què taca a Puig de «dinosaure» i tot i que li costa una sanció finalment és indultat del propi Puig. Ara bé, el filó que utilitzen els de Gaspar queda clar: l'alternativa contra Lerma que, per a ells, en 2014 es diu Ximo Puig.
El dia 9 de març arriba i Gaspar, com ja sabem, perd les votacions però els retrets continuen. Gaspar lamenta que «quan un té una posició de Secretari General parteix amb avantatge enfront del qui no ho és, són coses que s'haurà de llimar per a properes primàries». A més, els resultats li van resultar una mica extravagants la que, com diu ell: «m'haguera agradat que les primàries hagueren sigut més homogènies, no Toni Guanya en una agrupació i Puig en l'altra sencera, en totes les agrupacions podia haver-hi gent partidària del projecte de Ximo i partidària del meu, però això no es va donar, el vot va ser monolític».
Toni Gaspar tenia poc a favor seu i és que, com apunta el periodista Francesc Arabí, «la gent va vore en Toni el model d'Alarte i no van voler arriscar. A més es va presentar en un moment en què no tenia suport intern».
Tot i això, Gaspar no vol admetre cap tipus de rancúnia ni rivalitat i assegura que accepta el resultat i conclou: «és sa que la gent no opine el mateix però també és sa que quan un guanye tinga les responsabilitats, al company Secretari General és a qui li correspon portar-nos al 2015».