Ja fa 19 anys que Joan Lerma va abandonar el lideratge del PSPV però, l'ombra de la seua marca o la seua família, li pese a qui li pese, ha estat darrere de moltes de les decisions que s'han pres al partit. Tant és així que el periodista Ximo Aguar, Valencia Plaza, escrivia en un article titolat La ruleta del PSPV: todos juegan, Lerma gana (2011): «Los socialistas valencianos llevan años en un bucle del que no logran salir. Como la ruleta de un casino donde muchos juegan y sólo gana la banca. Entran y salen aspirantes, pero sólo gana Lerma».

 

Quan Lerma perd el govern front al PP d'Eduardo Zaplana, els sectors més crítics, un bon grapat de joves, alenen a un professor universitari en Geografia Humana per a què siga el nou líder, aquest és Joan Romero. El congrés es celebra en 1997 en la Universitat Politècnica i dona la victòria per tres vots a Romero front al candidat oficial, per dir-ho d'alguna manera, que seria Antoni Moreno. Però, el PSPV es troba completament atomitzat i fraccionat: per una part trobem als partidaris de Ciprià Císcar, el Secretari d'Organització del PSOE a Madrid; també hi ha de propers a Antoni Asunción, qui va ser Ministre de l'Interior i que va dimitir per la fuga de l'ex director general de la Guardia Civil Luis Roldán, fet que li va atorgar un gran plus de popularitat; en tercer lloc teníem també als partidaris de Romero i per últim, els sempre fidels a Joan Lerma.

 

Joan Romero comença una ofensiva de regeneració coincidint amb Joaquín Almunia com a Secretari General a Madrid però aquesta dura molt poc. En el Comité Nacional de 1999 el lermisme torna a imposar-se. S'aproven unes llistes amb les quals el Secretari General, Joan Romero no es sent còmode i decideix presentar la seua dimissió. Però, la tensió ja venia d'abans i és que Císcar i Lerma havien tramat en l'obscuritat una moció de censura contra el Secretari General que firmaren 89 membres del Comité Nacional i de la que, curiosament o no, l'actual líder Ximo Puig es va encarregar de fer de portaveu.

 

Amb Joan Romero fulminat, la pau interna torna a regnar en el PSPV però, bé es pot interpretar que després de sepultar a la dissidència la pau interna no és un mèrit sinó una conseqüència natural. Sembla més bé que l'estabilitat interna arriba quan el lermisme troba els seus objectius i quan no, molt poques vegades, actua des de la penombra.

 

El successor de Romero fou Antoni Asunción qui havia perdut les primàries prèvies. Alhora, mentre el PSPV estava absort en la seua pròpia batalla, el contrincant del PP, Eduardo Zaplana, aconseguia la majoria absoluta, amb 49 escons, en les eleccions de 1999, 7 diputats més que a les votacions anteriors.

 

La derrota condueix fins a un congrés extraordinari en què guanya Ignasi Pla però que dimiteix sols dos dies després a petició de l'executiva federal. A partir d'aquest moment, el partit entra en un període difícil amb les gestores de Juana Serna, Diego Macià i Francisco Granados, tots ells amb la influència de Císcar al darrere. Però, arriba el Congrés d'Alacant de l'any 2000 i de nou Lerma apareix a la reconquesta. Mentre José Luis Ábalos semblava el favorit, i estava recolzat pels afins a Císcar, finalment qui guanya el Congrés Nacional és de nou Ignasi Pla, que va ser un dels joves defensors de Romero, amb l'empenta del lermisme representat per Vicent Sarrià qui entra amb Pla com a Secretari d'Organització, Toni Such com a portaveu adjunt o, de nou, Ximo Puig com a síndic en Les Corts. Ábalos queda fora del primer lloc i passa a ser vicesecretari general. Un altre front, obert: Lerma vs. Romero, Lerma vs. Císcar.

 

Pla no aconsegueix tampoc la Generalitat i quan dimiteix en l'any 2000 es crea una junta gestora presidida per Joan Lerma i amb l'actual Secretari d'Organització, Alfred Boix, com a portaveu. El partit torna a les mans de qui creu tenir les escriptures però, en 2008 un jove Jorge Alarte irromp amb la seua candidatura front als qui considera «el passat». Alarte guanya el congrés front a Francesc Romeu qui comptava amb l'ajuda del lermisme i del mateix Ximo Puig. Però, ja hem vist quins van ser els resultats de la seua legislatura: pèrdua accelerada de militància, pèrdua de votants i augment del descontentament.

 

Així arribem al XII Congrés Nacional del 31 de març de 2012 en què, finalment, Ximo Puig derrota a Alarte amb una majoria del 61% dels vots. Per al alartistes aquesta victòria suposà una tornada al passat que tant criticaren però certament, Jorge Alarte no va saber o, com diuen els seus afins «no li van deixar», unir al partit.

 

La responsabilitat de Ximo Puig com Secretari General, tenint en compte tota la trajectòria de batalles internes, és per tant, defensar la unitat del partit, emmudir el soroll de sables, i evitar que el seu passat lermista faja saltar pels aires al PSPV.