El PSPV travessa la pitjor situació de la seua història pel que fa al registre de militància i al pronòstic electoral que li atorguen les enquestes. No obstant això, es mantenen optimistes per que per primera vegada en els últims vint anys s'apropen a la presidència de la Generalitat. El PSPV és un partit que naix pràcticament en la Generalitat, es fa la fusió del PSOE i el PSPV en 1978, i sols uns anys després, en les eleccions de 1983, el PSPV-PSOE col·loca en la presidència del País Valencià a un jove Joan Lerma, el primer president elegit democràticament a la Comunitat. El problema és que no tenen tants militants ni estructura com vots i de cop a repent, com diu -metafòricament- l'analista polític Francesc Arabí, «Joan Lerma en pantalons curts arriba a la Generalitat, això fa que els socialistes tinguen un excés de moqueta i que quan perden, molts dels integrants se'n vajen dient: si ja no governeu ja no m'interesseu».

En 1995 la decadència del PSPV ja es fa evident i perden el govern. El perden perquè no van saber resoldre els seus propis problemes interns; pel trencament sindical; per l'esgotament fiscal de les classes mitges; pels escàndols de corrupció i per la falta de caràcter reivindicatiu front a Madrid que li fa perdre la condició de referent de «valenciania» més tard expropiada pel Partit Popular (Joan Romero, 2012). No obstant això es manté com a segon partit gràcies a un sol electoral fidel. Però, el PP aprofita la desfeta perquè concentra el vot del centre-dreta que és el de les classes mitges (l'estrat social que més ha crescut en eixos anys). Acapara les demandes de treball, el discurs d'una menor pressió fiscal, la creació d'infraestructures i capitalitza el tema de la corrupció contra els socialistes.

A més, entre 1999 i 2000, el Partit Popular absorbeix a l'únic competidor a la dreta, Unió Valenciana. Capta més vots i fa gala de la vitula valencianista d'UV. És un moment d'esplendor econòmica i això, els afavoreix. El discurs emocional i populista no tarda en arribar. Com apunta el politòleg Joan Romero el que es fa és «una aclaparadora propaganda i una sectària exclusió de la dissidència».

Així arribem a 2004 i el vent torna a girar cap a la dreta. El socialisme governa a Madrid i a Catalunya pel que el PP valencià no desaprofita l'oportunitat en culpar de tots els mals de la Comunitat a l'enemic exterior: el PSOE. A tot açò s'uneix la feble situació d'un PSPV sense capacitat de resposta i defensa que es troba, més bé, abduït en batalles internes. Per eixos temps, el PP ja s'ha convertit en el partit de tota la dreta pel que arravatar-li la Generalitat es fa cada vegada més i més complicat. En 2008 reben el 52% dels vots i aprofiten la mala gestió del govern de Zapatero a Madrid en l'inici de la crisi econòmica per a, de nou, mobilitzar a l'electoral mitjançant l'amenaça de «l'enemic exterior». La corrupció no obstant això, comença a salpicar-los i el PSPV, ara sí, desperta i denúncia molts dels casos. Però, en 2011 no els passa factura tampoc sinó que la seva posició dominant es ratifica. No és fins al moment actual quan sembla que el PP haurà de pagar per haver traït la confiança dels valencians, així i tot, si aquesta hipòtesi es confirma o no, no ho sabrem fins al diumenge 24 de maig.